Perdonadme todos aquellos que no lo entendáis, pero esta vez toca subir un texto en catalán al cual tengo mucho aprecio. Si alguien quiere que se lo traduzca (aunque igual queda mal) me puede avisar en un comentario o por Twitter o como sea. Espero que no me odies por esto.
Les llums
Fred… és
l’únic que sento en despertar. Ni tan sols estic segur de no estar somiant-ho...
però el meu cos es gela a poc a poc... i és una sensació massa tortuosa i real
per ser un somni. Els meus ulls es neguen a obrir-se, el meu cos no vol
obeir-me... i la meva por i l’angúnia creixen a un ritme accelerat. Lluito per
obrir els ulls i veure on soc, però no ho aconsegueixo... fins que de cop tot
el meu cos deixa de resistir-se i em trobo tirat a terra, en un lloc fosc i
desconegut... puc sentir la suor a la meva pell, però tot i així el fred encara
es troba al meu voltant... i al meu interior. No puc entendre res. Per l’ull
dret noto una lleugera llum, molt escassa, però llum al cap i a la fi. Faig un
gran esforç per posar-me en peu i el que veig em deixa bocabadat. Tot és una gran
sala, llarguíssima, no es pot veure el final per cap costat... però el que em
crida l’atenció és como tot el costat de la meva dreta està ple de llumetes de
diferents colors que floten gairebé formant passadissos, però com si hi hagués
una força que no les deixés passar, a partir d’una zona tot és foscor...
precisament on jo em trobo... Començo a córrer desesperat cap als llums,
sorprès per la marcada diferencia entre la zona il·luminada i la zona fosca. En
arribar al límit em llenço cap a la llum i tot s’escalfa de cop. No puc evitar
somriure en notar-ho, però aquelles llums cridaven la meva atenció... era com
si cridessin el meu nom, i de cop em trobo dirigint-me cap a elles. En
apropar-me puc veure que totes tenen un número i un color i que de tant en tant
una s’apaga i canvia de color i de número, i... el residu de la llum vola cap a
la zona fosca... Fixant-me amb atenció distingeixo com en la foscor hi suren
ombres... és com un mirall de la zona il·luminada...
Després de
passar una bona estona buscant el final d’aquest lloc decideixo deixar-ho anar,
era com si no hi hagués, com si només estiguessin les llums i les ombres... les
llums... tan cridaneres... no ho puc evitar i m’apropo a una llum vermella amb
el número 5300047. És un nombre molt gran... la curiositat m’empenta y la toco.
Una mena de llampec i una calor estranya puja des de els dits amb que la toco
cap al meu cos. Tanco el ulls al notar-ho, però l’agradable sensació es torna
dolorosa i obro els ulls espantat. Puc veure com la llum s’estén pel meu braç
cap al meu cos, envoltant-me i fent-me flotar en una estranya obscuritat.
Començo a tenir por, però de cop i volta es torna a omplir tot de llum per
mostrar-me com aparec a una habitació plena de pòsters, discos de música i
llibres. Estic estirat a un llit, però el meu cos no respon la meva voluntat i
es comença a moure tot solet. Veig fotos de gent que no conec mentre camino
sense poder parar cap al carrer. Les meves cames no s’aturen fins emportar-me
davant el que sembla ser un institut. En aquest moment m’adono que tot està en
anglès... Les meves cames tornen a moure’s en direcció la porta d’entrada.
Tothom em mirar d’una manera estranya... xiuxiuegen a les meves esquenes, però
no puc fer res... ni tan sols parlar... Arribo al lavabo i em poso davant el mirall...
per veure una noia rossa, d’ulls tristos i molt prima. No faig més que mirar-me
amb tristesa i menyspreu, fins que algú entra i fujo. Estic confús, jo no sóc
una noia, i no reconec a la del mirall... Em dirigeixo cap a un aula i només
entra tots em miren com si estigués bruta i donés fàstic... sento la por de la
persona que sóc i m’amago en una taula al racó de la classe, mirant per la
finestra i notant el desig de volar i sortir per ella. Estic tota l’estona immers
en aquests estranys pensaments fins que acaben les classes. En aquest precís
moment tothom envolta la meva taula i comencen a riure i a insultar-me pel meu
aspecte. Sento por, vergonya, ràbia... tants sentiments que entre tots ells
tornen real el desig de volar... i sense poder evitar-lo noto como el meu cos
xoca amb la finestra, cercant el buit. Sento com les llàgrimes baixen pel meu
rostre, sento com els cristalls es claven a la meva pell, sento com l’aire
intenta aturar-me... però ja no es pot fer rés. Un lleuger somriure passa pel
meu cap sense materialitzar-se abans de sentir com s’escapa la vida del meu
pit, o millor dir, del pit de la noia.
M’aixeco del
terra cridant, plorant i preguntant-me qui era la noia trista i el per què la
tractaven així. Obro els ulls just a temps per veure com s’apaga la llum i es
veu un moviment cap a la zona fosca. Sense dubtar-ho començo a córrer rere
aquesta cosa fins que la perdo entre totes les ombres. Sé que s’ha aturat, però
no on. El fred comença a tornar lentament, però continuo buscant. Camino
passant a prop de les ombres fins que sense voler toco una. Aquesta ombra es
torna durant un moment una llum de blanca i tènue... amb un número. El meu cor
s’accelera desmesuradament i començo a tocar totes les ombres, observant com
totes es transformen en petites llumetes blanques durant segons, amb els seus
respectius números. 489866, 5478746, 68941, 4874653, 544802... i el 5300047...
Veig com totes s’apaguen, però torno a tocar l’ombra en la que apareix el
número de la noia trista... però la llum només emet un fred intens i ja no
reacciona. Començo a plorar en adonar-me de tot... “Vull ajudar-la!” Crido
abans de colpejar l’ombra, que es torna a il·luminar com si res. Em deixo caure
al terra i abraço les meves cames, sense donar importància al fred. Es clar que
no puc ajudar-la... totes les llums que veia apagant-se... tota la zona fosca...
i jo no puc fer res... El fred ja no em permet moure’m, he esperat massa a la
zona fosca, però no tinc por... els ulls se’m tanquen just a temps per poder
veure com s’apaga una altra llum en la llunyania.
